Perquè tenir un plat de carn davant em provoca (curiosament cada cop més) una incomoditat que fa que m’aïlli de la conversa de la taula? I perquè aquesta incomoditat es converteix en tristesa i decepció amb les persones que estimo?
En tots aquests anys no he après a assumir que m’envolto d’explotació animal. El cert és que tampoc no ho he intentat, ja que no crec que tindria conseqüències molt positives pels animals i tampoc crec que sigui capaç de fer-ho. Però el fet és que encara avui em sorprèn veure el que compra la gent en les parades dels mercats, veure els carros de la compra dels supermercats o demanant a un restaurant. És una petita decepció que t’emportes dia a dia, de forma continua, només pel sol fet de sortir de casa...
Per analitzar aquesta incomoditat puc fer la reflexió des d’un altre punt de vista: com reaccionaria la resta de la gent si per exemple, em posicionés a favor de la superioritat de la raça blanca i inclogués en el meu dia a dia discursos i activitats que fomentessin el racisme? Amb tota seguretat, deixarien d’incloure’m en els seu grup, i amb raó. Així, si tots estem d’acord que l’especisme té les mateixes arrels que el racisme, perquè estic tan convençut que aïllar-me de segons quines persones no és la millor solució?
Segurament la resposta la trobem a fets com el suport legal i l’acceptació de la societat en la lluita contra alguns tipus de prejudicis, suports que de moment no té el moviment per l’abolició de l’especisme, i alhora en la necessitat de relacionar-nos en societat.
Però aquesta resposta no em soluciona el meu problema: vull estar còmode amb la gent que m’estimo. Alguna proposta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada